Mestres Catalans Antics vol.10

Pau Marsal i Bogunyà (Terrassa, 1761–1838), sacerdot, organista, violoncel·lista i compositor, va ser deixeble del pare Narcís Casanovas, mestre de capella del monestir de Montserrat.
El seu germà petit, Ramon Marsal (1780–1846), fou també professor de violí i violoncel i abraçà la vida monàstica al monestir de Montserrat, on col·laborà amb el pare Jacint Boada. Pau Marsal, als disset anys d’edat, fou admès com a organista i mestre de la basílica del Sant Esperit de Terrassa. D’allà passà a regentar les organisties de les catedrals d’Eivissa i Palència i de la capella del Palau de la Comtessa de Barcelona.
La seva Missa pastoril ens arriba en una còpia molt neta, sense correccions ni senyals d’ús, per particel·les i en format apaïsat. La part de l’orgue obligat fa alhora de carpeta de les altres, i a la coberta apareix l’encapçalament amb el títol original o diplomàtic. Enlloc no apareix data de composició ni de còpia.
La missa, que es conserva en dos formats —partitura general i particel·les— per a quatre veus i orgue, i també en una versió per a tres veus i orgue, forma part del Fons Musical de la Catedral-Basílica del Sant Esperit de Terrassa, catalogada amb les signatures TerC: Au–433, 434 i 435. L’obra va ser reestrenada sota la direcció de Joan Casals el dia 29 de juny de 2006, festa major de la vila, coincidint a més amb el seu comiat després de quaranta anys de dirigir el Cor Montserrat; l’organista va ser Jordi Figueres.
La música és agradosa, inspirada en melodies populars i prolixa en repeticions. Propicia una audició pietosa o senzillament agradable, i deixa de banda aspectes com la comprensió del text. En aquest aspecte, el de la musicació del text, Marsal demostra una notable indiferència i s’inclina cap a altres valors estètics. Això es reflecteix en una prosòdia gens acadèmica i també en un reflex molt pàl·lid dels continguts dramàtics de l’Ordinarium sobre la seva fantasia. Al contrari, en lloc de partir dels textos, sembla que siguin primer les melodies les que li han arribat, cosa que li exigeix una adaptació posterior als mots litúrgics.
També en els aspectes tècnics de l’escriptura, com ara la conducció de veus o la constitució d’acords, el compositor mostra una notable independència de criteris acadèmics. Això, conscientment o no, encara reforça el caràcter rústec de la peça (o pastorívol, per dir-ho com ell). Esperem poder-la comparar amb altres obres per valorar aquest punt en un context estilístic significatiu. Els indicis són d’un compositor més pragmàtic que intel·lectual, que aprèn l’ofici exercint-lo més que no pas a través d’una reflexió reglada.
La temàtica pastorívola està associada des de ben antic amb la festa de Nadal. Amb els pastors s’associen tradicionalment instruments com el flabiol o el sac de gemecs. D’aquest darrer, n’apareixen imitacions clares en cada part de la Missa. El metre de la Siciliana, 6/8, també hi remet: són associacions de significat més pròpies d’una convenció, esdevinguda tradició, que no pas basades en l’observació de la realitat.
El manuscrit (ms) no mostra els senyals habituals de l’ús i podria tractar-se d’una còpia en net per a l’arxiu de la basílica: no presenta ditades ni taques, ni tampoc s’hi veuen esmenats aquells errors de còpia que, durant la interpretació, es corregeixen normalment. Aquests errors, encara que siguin ben evidents, apareixen consignats a les notes d’edició que segueixen.
Com és habitual en una edició crítica que es vol alhora pràctica, tots els afegits editorials estan assenyalats com a tals: sigui amb notes més petites o amb parèntesis. Les lligadures amb línia discontínua normalment signifiquen afegitons editorials per coherència amb un passatge equivalent. En alguna ocasió, però, que assenyalem expressament, marca una lligadura que porta el manuscrit però que no correspon al repartiment del text.
Pel que fa a qüestions de pràctica interpretativa, crida l’atenció un tret inusual de l’escriptura de la Missa: cf. per exemple els c. 50–51 del Gloria, al Ti. El ritme que nota Marsal, o el seu copista, sembla suggerir l’articulació d’una mateixa síl·laba, seguint el patró metricorítmic més que la prosòdia, que ja hem vist que no era cap prioritat per al compositor. En altres passatges, aquest element es fa prou freqüent per insinuar-s’hi una voluntat expressiva, més enllà del possible tic notacional o de l’error en l’escriptura.
Finalment, el text llatí ha estat corregit d’acord amb la versió canònica actual. Això afecta bàsicament signes de puntuació, majúscules inicials i algun error gramatical.
Joan Grimalt